Text de Daniel Moreno Roldán

Un surfista ha mort al meu poble. Tenia 18 anys, va anar a agafar onades un dia de tempesta de tardor. Un bon drama. Una onada massa gran el va arrossegar i ja no va sortir del mar. Sota l’aigua, el més perillós és desorientar-se i perdre la noció d’on és amunt i on és avall. No saber cap a on nedar. Fixar-se en la trajectòria de les bombolles és el truc. Sempre van cap amunt, mai no perden l’eix.

Del poc que sé d’aquesta exposició, per ara, només en sé el títol. En Pere m’ha trucat perquè li escrigui el text de sala, i no ha volgut dir-me gaire més. Per estrany o críptic que pugui semblar aquest títol, si més no en el context d’una exposició de pintura, he reconegut de seguida la paraula. L’he visualitzada alhora que en Pere me la pronunciava per primera vegada, encegat per aquella llum taronja intensa que parpellejava sobre una pantalla de matriu de punts.

Al meu poble, que jo sàpiga, només queda un bar amb una màquina recreativa. Una màquina de pinball basada en la primera pel·lícula d’Shrek. Ara val 1 € la partida. En començar a jugar, he perdut gairebé de seguida. He deixat anar la molla del llançador i la bola metàl·lica ha anat directa cap al pou de sortida. L’únic que he sabut fer, per intentar evitar-ho, ha estat sacsejar la màquina. Aixecar-la una mica per aconseguir inclinar-ne la superfície i així desviar la trajectòria de la bola. Ha aparegut a la pantalla l’error de “tilt”, i he perdut automàticament.

Els parroquians del bar m’han increpat: que no es toca la màquina, que això és fer trampa, que és molt vella i s’ha de cuidar perquè és una relíquia i es podria vendre per molts diners al Wallapop. He hagut de marxar del bar.

En altres jocs, com els escacs o el pòquer, es diu “estar en tilt” a un estat mental de frustració  que porta el jugador a prendre males decisions. A jugar emocionalment descontrolat, sense claredat, impulsivament, cometent errors que normalment no faria. Gairebé sempre després d’una mala ratxa o un mal cop. D’una manera o d’una altra, acabes perdent l’orientació.

El pinball, en canvi, sempre té clar l’eix vertical respecte al terra. A l’interior hi ha un pèndol amb un pes que penja d’una vareta metàl·lica. La vareta penja dins d’una anella, també de metall, que és fixa. Quan la màquina s’inclina i el pèndol es mou, la vareta toca l’anella i es tanca un circuit elèctric que activa l’error de “tilt”.

És la màquina la que et diu a tu que “estàs en tilt”, que t’has frustrat i t’has posat nerviós i que així no es juga. Sigui com sigui, 1 € perdut.

Abans existia un truc per jugar gratis: feies un forat en una moneda i hi lligaves un cordill. D’aquesta manera, quan la partida havia acabat, estiraves del fil i recuperaves la moneda. Però el truc ja no funciona, les màquines ja no es deixen enganyar. En qualsevol cas, més enllà de l’euro inevitablement perdut, el que més m’ha consternat és la reprimenda inquisitòria dels parroquians del bar.

Som gent que viu en cases amb persianes a les finestres. Necessitem poder-les abaixar i amagar el que fem dins, per por que vegin allò que fem malament. Per si sembla que fem trampa en alguna cosa i algú se’n xiva. Però, no sé si per la nostàlgia que sembla que cada vegada més senten alguns per l’ètica puritana, ja poca gent tanca la persiana. Estem nerviosos i frustrats, i de sobte hi ha algun pobre diable que se sent bé quan hi ha unes normes i són clares, i pretén que tothom les segueixi. I resulta que no és un pobre diable, sinó que és una multitud de diables que, quan està més a gust, és quan el clima és autoritari. I et poden acabar denunciant per sacsejar massa fort la màquina de pinball. Has fet “tilt”! No pots continuar jugant! S’ha acabat la partida!

S’està acabant la partida i el món és en ruïnes. Els edificis es tomben i les voreres s’aixequen. S’acosta una gran onada que pretén ofegar-nos a tots. L’error de “tilt” està parpellejant sense parar sobre la pantalla de la màquina recreativa d’Shrek del bar del meu poble, encara que no hi hagi ningú jugant. El bar és mig enderrocat, el terra ja no és recte, i el pinball està sempre inclinat. I davant d’això, la gent nerviosa i frustrada es torna agressiva, i vol redreçar les coses.

Això és perillós. Com bé saben els jugadors de pòquer o escacs, hi ha poca distància entre la frustració i l’estupidesa. I ser estúpid et pot portar a fer coses horribles.

Després de la conversa telefònica amb en Pere, quan em va convidar a escriure aquest full de sala i em va donar pistes sobre què tractaria la seva exposició, “Tilt”, amb el que em vaig quedar és que seria una reflexió sobre l’estupidesa i el feixisme. Una mena de comentari pictòric sobre la bajanada humana en temps de desesperació.

No tinc gaire clar si he parlat d’aquests temes en aquest text, però espero que, d’alguna manera, mentre llegies i giraves el cap, o inclinaves el full per poder llegir els paràgrafs mig caiguts, hagis pogut veure cap a on suren les bombolles.