20 març – 04 maig 2024
Barcelona
know more about
Text de l’exposició de Sofia Lemos
El miceli es polifonía en forma corporal.
La terra és plena de refugiats, humans i no, sense refugi.
Els fongs existeixen imperceptiblement a gairebé tots els llocs de la Terra.
Més enllà dels entorns terrestres, des dels fons marins fins als deserts abrusats pel sol, i dins del cos humà, els fongs són venerats com a guies a les profunditats de la ment inconscient i com a guardians silenciosos de nous conceptes de cognició tan profunds com desconcertants. Pensem en la intel·ligència de la floridura del llim, les formes canviants del qual travessen laberints espacials amb una destresa que desafia les nocions convencionals de raonament. Imaginem l’aparició de les algues fa uns 600 milions d’anys. Va ser la relació simbiòtica amb els fongs, coneguda com a micorriza, la que va aplanar el camí per a l’aparició de les llavors i les plantes.
Els fongs micorrízics tenen un paper fonamental en els ecosistemes, ja que gairebé el 90% de totes les plantes en depenen per al suport. El seu intricat miceli, que constitueix una part substancial de la massa del sòl, actua com a ancoratge i refugi vital, evitant l’erosió del sòl i augmentant-ne la capacitat de retenció d’humitat. Igual que la xarxa comunitària que forma l’anomenada “wood wide web”, els fongs micorrízics faciliten l’intercanvi de recursos entre les plantes, tot assegurant la seva vitalitat i resistència ecològica. Aquesta ubiqüitat subratlla el seu paper indispensable en la configuració de la dinàmica ecològica i el suport a la biodiversitat. No obstant això, en la vasta extensió del món, aquestes xarxes de micorrizes romanen ocultes a la vista, i les seves silencioses contribucions conformen el teixit mateix de la nostra existència. Per a molts, és en aquests regnes invisibles on es pot trobar alegria i regeneració en la crisis mediambiental.
Inspirant-se en la interconnexió d’aquestes xarxes planetàries, Rosa Tharrats ha creat una nova sèrie d’escultures mòbils, canviants i sensibles als subtils ritmes de l’entorn. Van ser concebudes com refugis i a la vegada com a camins intencionats per a la connexió. Per a Donna Haraway, un refugi és un lloc de regeneració per a les espècies humanes i no humanes amenaçades per polítiques globals reduccionistes, racionalistes i extractives. En anglès, un refugi es pot descriure com haven, shelter, sanctuary (refugi, alberg, santuari). Cadascuna d’aquestes paraules apunta cap a una faceta del terme. Per a Haraway, un refugi ja no es pot concebre únicament des del punt de vista de l’hospitalitat, sinó com un espai-temps que acull les llavors de la resiliència i la transformació.
A l’abraçada del refugi, els ecosistemes troben l’espai per guarir.
Tires de raió sedós, cotó i lli pengen d’ancoratges de coure col·locats individualment al sostre, evocant formes orgàniques. Exploren els conceptes de moviment, equilibri i la relació amb l’espai que han captivat durant tant de temps artistes i historiadores de l’art. Des de les escultures tèxtils penjants drapejades, cosides i lligades de Rosemary Mayer, passant per les instal·lacions lineals cinètiques i teixides a mà de Gego, fins a les escultures abstractes de filferro metàl·lic de Ruth Asawa, aquestes escultures mòbils ancoren els interessos, aparentment irresolts, de Tharrats per l’espiritualitat i la moda, així com per la materialitat i el moviment, preocupacions que se solapen en la seva pràctica.
La integració de la meditació i el ritual és fonamental en la pràctica de Tharrats, fet que confereix a les seves obres una qualitat performativa i transcendental. Aquestes cabanes mòbils també serveixen
de base per a la pràctica del Samādhi, que significa “recollir” o “reunir” en pali, i es considera generalment un estat de consciència meditativa. En diferents tradicions religioses índies, el cultiu del Samādhi a través de diversos mètodes de meditació és essencial per assolir l’alliberament espiritual. En el budisme, es relaciona amb un altre terme, sarana, que es tradueix com “refugiar-se” en els ensenyaments que honren la impermanència fonamental de tots els fenòmens i en la comunitat espiritual que es troba en el camí de la transformació. En aquestes escultures, la percepció de Tharrats de la interconnexió entre la pràctica interior i la creació de comunitat parla obertament de l’espai-temps a què es refereix Haraway, on la connexió es fa visible i la transformació possible.
Això es posa de manifest en l’enfocament interdisciplinari de Tharrats, que explora les possibilitats dels materials tant a nivell físic com subtil, teixint un pont entre la moda i les arts visuals. Agafem, per exemple, el coure, el cotó i altres fibres orgàniques que formen la columna vertebral d’aquesta nova sèrie escultòrica. Elaborades a partir de capes de tela teixida i impresa, i de vegades amb elements com pedres i esponges, cada escultura està meticulosament cosida i fusionada. Considerem el paper de la planta de cotó en aquest afany, el seu creixement recolzat per les xarxes de micorrizes, les seves fibres finalment collides i transformades en teixit. Aquestes teles incorporen bioplàstics casolans i SCOBY -un cultiu simbiòtic de bacteris i llevats utilitzat en la producció de la beguda àmpliament beneficiosa Kombucha- que Tharrats produeix per destacar el potencial d’aquests materials a l’hora d’abordar els reptes mediambientals més urgents del nostre planeta.
Les fibres artificials, com la viscosa i l’acetat, procedeixen del seu extens arxiu de teixits reciclats i de segona mà o han estat donades per marques de moda, en un esforç per promoure la sostenibilitat i fomentar pràctiques ètiques a la indústria. Finalment, el coure que manté aquests teixits al seu lloc, amb la seva alta conductivitat elèctrica, també té un significat més profund, ja que serveix de passatge per a la intuïció. A la medicina tradicional índia, es diu que el coure amplifica la nostra connexió amb el món natural, arrelant l’energia inquieta en l’acceptació d’un mateix i augmentant la vitalitat necessària per passar a l’acció.
Com a part del programa públic de REFUGIA, que tindrà lloc determinats caps de setmana durant tota l’exposició, Tharrats convida el públic a activar les escultures mitjançant la respiració, el riure i el cant col·lectiu. Un ritual performatiu activarà AVOC IVIDRAM (2024), una peça monumental que vestirà la façana de la galeria inspirada en les pintures budistes tibetanes Thangka sobre aplics de cotó i seda, que solen representar una deïtat, una escena o un mandala. Tradicionalment es conserven sense marc i enrotllades quan no estan exposades, les Thangkas es munten sobre un suport tèxtil com a pergamí. A la galeria, les teles tenyides d’espirulina -una alga verda blavosa considerada una de les formes de vida més antigues de la Terra- estan subjectes per delicats tubs de coure i no remeten a una deïtat, sinó a la creencia de l’artista en la divinitat inherent del mar i del bosc. El procés de cura i desplegament col·lectiu d’aquest pergamí reflecteix l’exploració de Tharrats de la interconnexió i l’experiència compartida.
Ja sigui buscant i seleccionant aquests materials, o bé convidant-nos a interactuar-hi, Tharrats ens anima a reconsiderar la nostra relació amb el món que ens envolta, a reconèixer el valor inherent de cada element com a recordatori constant del flux continu dels cicles de la vida. En les seves escultures no només experimentem la interacció sensorial i espiritual entre materials i formes, sinó també el pols de la vida, que convida a prosperar i florir, com les xarxes micorríziques aparentment invisibles que sostenen la vida sota el terra.
Llegir Més