15 gener – 21 febrer 2026
Madrid
know more about
El “punt dolç” és una experiència recognoscible i, no obstant això, difícil de descriure. Es tracta d’un llindar entre tensió i harmonia, entre control i atzar, que produeix un sentiment fugaç de plenitud i felicitat. És l’instant en què una vela s’alinea amb el vent, quan la pilota impacta exactament en el centre de la raqueta, quan tots els sabors s’equilibren en un mos o quan es troba el balanç perfecte entre la nata i el flam. Per a Josep Maynou, “un punt dolç” és la forma en què nomena —en l’espai íntim de la teràpia— els moments de pau interior i satisfacció amb la vida, quan tot està bé.
En la pràctica de Maynou, el punt dolç es manifesta de diverses formes. Sovint sorgeix en el plaer que experimenta en trobar una sort de “veritat poètica” en objectes descartats o sense valor aparent. Des d’una intuïció gairebé inconscient, l’artista els recol·lecta i restableix connexions entre ells, activant un delicat equilibri entre casualitat i precisió, com si els objectes haguessin estat esperant la mirada adequada.
En PUNT DOLÇ, la primera exposició individual de Josep Maynou a Madrid, aquest concepte es tradueix en aquest moment en el qual, per alineació o coincidència, tot sembla encaixar. Per a això, l’artista construeix, a partir d’objectes quotidians, records familiars i gestos d’humor, un paisatge íntim on el que és fràgil i el que és domèstic es transformen en un lloc de retrobament. Enmig del ritme accelerat amb el qual experimentem el món, Maynou proposa una pausa per a trobar el punt dolç en els instants efímers d’harmonia, bellesa i simplicitat que passen desapercebuts o donem per descomptats. Des d’aquesta perspectiva, l’experiència revela un caràcter dual i cíclic en el qual alguna cosa existeix per un instant abans de desaparèixer, que només es percep a través d’una vida contemplativa.
Per a aquesta exposició, Josep Maynou converteix part de l’espai en un escenari íntim inspirat al Maresme, un litoral a Barcelona lligat als estius de la seva infància i a les seves memòries familiars, i al qual ha decidit tornar a viure després de divuit anys residint en altres països. El paisatge es materialitza a partir d’objectes trobats i descartats que l’artista reinscriu en un nou cicle de valor: gavines de penjador que sobrevolen la mar, un partit de bàsquet al capvespre de mosaics, una tovallola de club de platja robada pel seu pare, una motocicleta Yamaha Jog —referent de llibertat per a molts joves dels anys noranta—, una columna de cerveses.
En una sala, punts dolços lligats a l’adolescència, a l’amistat i a la llibertat de viure amb xancletes prop de la mar; en una altra, punts dolços del present: un vídeo de la seva filla dormint plàcidament. A la sala, el nadó està envoltat d’ous ferrats -peces creades amb tapes de cisterna i pilotes de ping-pong- que condensen la tensió de l’intent i el plaer de l’encert: aquest instant exacte en el qual una cosa improbable succeeix i queda immortalitzada.
Donar nova vida a objectes descartats, trobats, recollits, reciclats, fins i tot procedents de la casa del seu pare (mort poc abans que Maynou sabés que ell mateix anava a ser pare), es converteix aquí en una metàfora més àmplia. Es tracta d’un gest de sostenibilitat i cura i, al mateix temps, d’una manera de pensar la memòria, la continuïtat i la fi. A través dels objectes i l’humor -sempre present en l’obra de Maynou-, la mostra se situa en un encreuament temporal on vida i mort coincideixen simbòlicament per un moment. Peces com a Memento mori, una calavera que abraça tant la vida com la inevitabilitat de la fi, adverteixen que la mort és a prop, no com a amenaça, sinó com a recordatori de la urgència de viure plenament.
Text de Iyari Elefteriu
Llegir Més